- Té la cara com tirada cap enrere.
Dins del cap li sonaven aquelles paraules absurdes buscant una resposta a la raresa. No se’n sabia avenir. No reconeixia el rostre del seu pare estirat en aquell llit sota els efectes d'uns medicaments que el van desconnectar de la resta dels mortals. Sí que li veia un aire familiar, li recordava a l’avi, però només li recordava. Durant aquells dos dies (i nits) que va estar perdut en un son artificial per accident no podia deixar de mirar buscant-lo a ell.
El pare no recorda res de les tres setmanes que va estar ingressat a l'hospital. Una sobredosi de mòrfics i inhibidors de la consciència el van deixar com un ninot trencat. Després del xoc, a poc a poc va anar tornant (diguem-m'ho així) i ella, dóna gràcies a la vida perquè en aquell moment ningú sabia si tornaria i si ho feia, amb quins danys col·laterals ho faria.
Va ingressar el dia del seu 88è aniversari amb un dolor estrident instal·lat a la cara, a la mandíbula. Un dolor que parlava d'altres dolors ficats endins. Un dolor elèctric que agafava la tonalitat vermella de la ràbia, i la negra persistent i opaca del dol per la pèrdua recent del fill.
No era un dolor que vingués de sobte. Feia mesos i fins i tot una mica més que treia el cap a estones amb intensitats canviants. Un periple de visites a diferents especialistes. Proves vàries. Dies tenyits de negre del mateix color del dol van anar passant fins que finalment el dolor va tenir nom: Neuràlgia del Trigemin. Causa: desconeguda.
- Què hi ha a dins que et fa aquest mal tan horrorós pare?
El dolor emocional no es pot guardar en un contenidor estanc segellat de por o d’impotència perquè sempre trobarà una escletxa per on sortir.
Cal airejar per sanar tristeses, pèrdues, absències i silencis. Tardi el temps que tardi. Dependrà de la textura i el color. Esquitxarà i fins i tot inundarà totes les lleres emocionals fins a traspassar la pell. Com un riu oblidat que ho inunda tot sense demanar permís.
I com tota força de la naturalesa deixa un rastre de paisatges esmicolats. Contorns modificats cercant un altre encaix. Creences desmuntades que com crostes cauen deixant la pell nua i rosada. Un feix de vida s'havia posat damunt les espatlles i el pes havia canviat l'enfocament de la mirada. Ara, més drets i lleugers, els ulls ensopeguen amb altres ulls.
El pare es va recuperar i el dolor va marxar.
Des de temps d’infància que no compartien vida. Només a estones. Amb el temps van deixar de saber qui era l’altre, agafats a una-idea-de-l’altre descolorida i antiga com una diapositiva de color sèpia fixada a la paret.
A la masia, una tarda tèbia de tardor asseguts a l’ombra dels arbres que fa cinc dècades van plantar, el pare li diu:
– Abans no eres així. Sí que has canviat!
Més de quatre dècades separen aquest ‘abans’ i ‘Sí que has canviat’.
- Abans de què?
- No ho sé! Abans ...
Des d’aquell dia perdut en la memòria i la foscor que va venir després hem après a fer camí junts, harmonitzar tempos, vides i records. Hem aprés a fer visibles coses de l’altre abans invisibles. A conèixer-nos. A saber-nos a prop un de l’altre.
D’aquesta experiència de vida regalada el que més em commou és la seva manera de mirar, de mirar-me, de fitar el món.
I sobretot, el descobriment del seu univers infinit.
