BOTIGA

29 juny, 2017

El follet del bosc: 'L'últim desig'

EL FOLLET DEL BOSC d'Anna Carretero

'L'ÚLTIM DESIG'

Sabem amb la més absoluta certesa que l'hora de marxar d'aquest món arribarà, però si en un període relativament curt moltes persones que coneixes, sigui de prop o de lluny, se'n van et quedes tocat i una mica desemparat. Amb tanta pèrdua no m'estranya que de sobte em sobrevingui un abatiment i la sensació (a vegades creença) de l'existència d'un cercle llevador de vides que s'estreny cada cop més i quan sento els primers símptomes d'asfíxia (diguem-ne por) me'n vaig al bosc a respirar.  Torno una mica refeta. Només una mica i en aquesta tessitura fa pocs dies ensopego amb un titular, 'L'últim dia de la meva vida'. Sense mandra em capbusso a la lectura com sempre faig quan un titular desfia la meva curiositat.

L'article destaca la celebració del desè aniversari d'una organització de voluntaris holandesa coneguda com 'Les ambulàncies del desig' amb la meravellosa missió  de fer realitat l'últim desig de malalts terminals. El text s'acompanya de fotografies d'aquells que van ser feliços vivint aquest darrer moment escollit.  

A la pregunta del periodista: - Què demana algú que sap que ja no li queda temps?

Coses petites, que de fet són les més transcendents. Tornar a sentir la primavera, conèixer el net, acomiadar-se de la casa, tornar a veure el mar, anar al casament de la filla, gaudir de la complicitat de la família, fer l'últim petó o tornar a volar ...

L'article és inspirador. Penso, reflexiono i d'entrada em quedo amb la generositat d'aquests voluntaris i la importància que té el com acomiadar-se de la vida.

Tenim nosaltres també algun servei semblant al de les ambulàncies del desig?  N'hauríem de tenir.

Sense entrar en consideracions massa filosòfiques i aprofitant el corrent inspirador de l'article afluixo el cercle que m'asfixia i decideixo cercar el polsim de poesia que també ha de tenir l'adéu a la vida.

- Quin seria el meu últim desig? (m'hi poso a pensar)

Vivim la mort amb naturalitat? No gaire. A vegades tampoc la vida.

Parlem de com volem acomiadar-nos?  No gaire o gens o només quan sabem que el temps que queda ja compte enrere. La mort com la vida es mereix alguna cosa més i posats a fer,  fem-ho bé.

Fa poques setmanes a l'hospital, abans del trasllat a la planta de pal·liatius, el meu cosí  compartia habitació amb un company de poc més de seixanta anys que també estava en fase terminal.  Una tarda, fills i dona, acompanyats també d'altres familiars se l'enduen amb cadira de rodes a l'exterior de l'edifici just passada la línia d'on estar prohibit fumar.  L'acompanyen en el seu últim desig, prendre una copa de  conyac i fumar una cigarreta. Des de la finestra de l'habitació l'escena agafa un to lleugerament daurat i estic convençuda que aquest efecte òptic no era més que les espurnes d'amor i complicitat que traçaven un cercle imaginari, i ells allà al mig, aillats del soroll del carrer i de la vida dels altres.

Morir tranquil i amb un punt de felicitat hauria de ser més fàcil. Si no tenim les ambulàncies del desig, podríem tenir espais als hospitals on la vida per un moment fos això, vida per les coses petites.

- Quin seria el meu últim desig? (segueixo rumiant)

Mentre ho faig, començo a fer llista per avançar el que en algun moment serà un guió pòstum per fer-ho fàcil (als que queden). Deixar instruccions i preparar la meva festa de comiat. Amb tota la consciència del món he triat festa i no cerimònia. La paraula cerimònia sona encarcarada i solemne i no va gens amb mi, la festa de comiat és un adéu, però també és un moment de gratitud i alegria de vida compartida.

Més coses. A veure... Encara no he fet el testament vital. No sé on vull que reposin les meves cendres... Deixaré escrita una carta perquè sigui llegida en el meu comiat?    ... Què tinc pendent per dir i a qui... I els objectes estimats i roba maca? ...  Una cosa tinc feta i ja he posat la creueta, 'pagar els morts' com diu la mare, l'assegurança per cobrir el ronyó que costa les despeses del funeral i tot plegat.

Mentre em dedico a fer llistes prosaiques segueixo cercant el polsim de poesia que també té l'adéu a la vida.

No fa gaires anys en el comiat del pare de la meva amiga Antònia, un repertori de cançons van sonar mentre els nets llegien bocins de vida compartida amb l'avi. I així, de sobte comença a sonar un  bolero "... Mirando al mar soñé que estabas junto a mí"i una de Machín i després una havanera, ...i una clariana s'obre en l'aire atapeït del tanatori. Notes fresques i cristal·lines rodolen per tota la sala colant-se per entre els bancs i les persones, estovant rostres  i emocions contingudes. S'obren pas tímids somriures i cadascú íntimament cavalca al ritme de la melodia fins a arribar al record que el fa present, a ell.

La Marta abans de morir va dir tot el que volia deixar dit en un relat de vida en format entrevista. Les seves paraules en boca d'un altre es van adreçar a tots els que érem presents a la sala del tanatori ...

- Vull que estigueu serens, així jo podré anar-me'n tranquil·la ... No he marxat del tot, hi seré sempre que penseu en mi ...

Acabada la lectura, el seu marit convida a acomiadar-nos d'ella en un minut de silenci i recolliment. En aquell temps indefinit (curt i llarg alhora) milers de papallones transparents i de tots els colors de la vida apareixen del no-res batent delicadament les ales generant corrents minúscules de brisa que acaronen pells i cabells. Un flux d'energia ens travessa a tots, ens connecta a tots. L'aire es liqua. Els cors també.

Va ser l'article de les ambulàncies del desig que em va trobar a mi i va ser l'excusa perfecte per fer-me preguntes amagades. Amb delicadesa he gratat la memòria, he trobat aquell polsim daurat que fa que la lletjor també sigui bellesa.

Escriure és respirar. Les paraules m'han ajudat a destensar el cercle, a desgranar la por i fer-la més petita, més lleugera. No sé encara entendre i acceptar amb naturalitat els conceptes mai més i sempre. No sé encara tantes coses ...

I l'últim desig?

Text i imatge: Anna Carretero

‘El follet del bosc’ és una mirada. També és un lloc des d’on endreço el que la vida em provoca per després explicar històries. M’agrada construir ponts de paraules per expressar i fluir i més encara, compartir. Serà un plaer fer-ho amb vosaltres.

Anna Carretero

Coordinadora d’activitats a l’Ateneu Igualadí i escriptora debutant l’any 2015 amb el llibre ‘En una altra vida vull portar talons’ (autoedició). Amb ‘El follet del bosc’, Anna Carretero enceta enceta una nova col.laboració al ‘volsllegir.cat’ amb les seves històries, relats, mirades, opinions…

Article/post 1639 – Vols llegir? – volsllegir.cat

crossmenu
linkedin facebook pinterest youtube rss twitter instagram facebook-blank rss-blank linkedin-blank pinterest youtube twitter instagram