EL FOLLET DEL BOSC d'Anna Carretero
'FILS TRENCATS'
Asseguda al balancí reposa la mirada més enllà de la finestra. Tot i compartir habitació, aquest racó és seu perquè va arribar abans i això li dóna un dret preferent. Aquí, on viu des de fa poc, els silencis ho defineixen tot. La llum suau envaeix la cambra desdibuixant contorns i angles. El temps no es mou. Ella espera.
Demà potser serà diferent o fins i tot d'aquí una estona si els records perduts en un temps inabastable revenen. Fa mesos que la línia del temps és intermitent. Quan els records s'enganxen explicant una història i es queden prou temps per sentir l'emoció que els acompanya, una lluïssor endolceix la seva mirada i torna a ocupar el seu lloc dins d'ella.
Feia temps que ja no treballava, em refereixo a treballar d'una manera formal. D'ençà que estava lliure d'aquesta obligació vivia aprofitant el temps fent les coses que més li agradaven. La creativitat era l'espurna de la seva alegria. Escrivia, pintava i gaudia de moments compartits amb la gent estimada, especialment la filla i els nets. Un fil d'amor els vincula i precisament aquest fil va ajudar a sargir els trossets esparracats de la seva ànima quan ell se'n va anar. Amb el temps, el perímetre del seu univers va tornar a estar sencer i des d'una solitud lleugera sentia el batec poderós de la vida cada dia i cada nit.
Sentia curiositat per seguir explorant nous paisatges i noves veus. Ara viatjava sola, cosa que mai havia fet. En el rànquing de coses pendents aquesta sempre havia ocupat el primer o segon lloc. No va ser fins després d'aquell període de dol, no va ser fins a sentir el repòs serè del seu amor a prop del cor, que va prendre la decisió de treure's del damunt el pes de les coses pendents.
Quan havia trobat el pis de lloguer, ara fa uns tres anys, no era exactament com és ara. La seva energia havia alterat la química de l'aire, modificat les amplades dels espais i arrodonit cantonades. Amb això hi tenia molta mania, amb el arrodonir. La duresa dels angles rectes i formes geomètriques generaven una fricció elèctrica entre ella i el món. Va aprendre a transformar els paisatges en dunes sinuoses, com la sorra modelada pels vents del desert. Ella era el vent càlid del desert.
Les cases parlen de qui les habita. Casa seva era un mirall. Un reflex de coloraines escampades en petits detalls destacant en el fons blanc immaculat de la paret. Un dia va decidir pintar les parets color Zen i jo pregunto:
– I quina mena de color és aquest? -
No és un color. És un estat de l'ànima que ella va traduir en el blanc de les parets i sobretot en llençar passat. Hi posà molta determinació en aquest objectiu i mentre llençava coses i desenganxava crostes es va enamorar de la paraula lleugeresa. La paraula li encantava perquè li sonava pausada i esvelta, quasi etèria i la pronunciava com una nota gastada i tardana. La paraula es va anar apoderant de tot el que tenia a veure amb ella. Es va apoderar d'ella.
Després de llençar tant es va quedar amb ben poc. Records, les pedres i poca cosa més. Alguns records amb el temps s'havien integrat com una pàtina al color de les parets, ara tapats pel color Zen. Altres eren part de l'atmosfera en forma de partícules minúscules visibles tan sols a contrallum i els més preuats en forma de flors vivien a prop del cor. Les pedres. Records tangibles. Portades pels seus amics d’allà on fos que anessin a conèixer món.
Ara el passat s'esborra a estones i sense passat no sap qui és. No sap el que ha viscut, el que ha après i a qui ha estimat. Fils trencats. Una solitud freda, aspre i estranya. Una onada que l'ofega. Espantada es posa a plorar com quan era petita i es perdia, no ho recorda, però plora igual. El somriure de la seva filla és el fil que la connecta a una vida oblidada a estones, un fil que la porta d’anada i tornada i s’hi agafa amb totes les forces del món.
Asseguda al balancí ella espera.
Falta poc per les set de la tarda. Piquen a la porta. Sense esperar cap resposta qui truca entra amb un somriure d'amor i un petit ram de flors:
- Hola mama!
El temps es posa en moviment.
Text i imatge: Anna Carretero
‘El follet del bosc’ és una mirada. També és un lloc des d’on endreço el que la vida em provoca per després explicar històries. M’agrada construir ponts de paraules per expressar i fluir i més encara, compartir. Serà un plaer fer-ho amb vosaltres.
Anna Carretero
Coordinadora d’activitats a l’Ateneu Igualadí i escriptora debutant l’any 2015 amb el llibre ‘En una altra vida vull portar talons’ (autoedició). Amb ‘El follet del bosc’, Anna Carretero enceta enceta una nova col.laboració al ‘volsllegir.cat’ amb les seves històries, relats, mirades, opinions…
Article/post 1621 – Vols llegir? – volsllegir.cat
