EL FOLLET DEL BOSC d'Anna Carretero
'ESTRENAR VIDA'
Només fa quatre mesos. Res, quatre dies, però la voluntat és ferma de no voler fumar mai més. No ha estat gens fàcil.
Justificar que la nicotina i totes les merdes que posen al tabac són les culpables de la meva addicció és banalitzar el tema. No és que no hi tingui a veure, clar que sí i és un tema d'aquells que se'm posa a la panxa, allà on s'instal·la la impotència, la indignació i la ràbia. Però ara d'això no en parlaré. Aquest argument només és la primera capa. Alguna cosa de mi m'ha mantingut enganxada (segona capa) i és aquí on vaig.
I ja que hi sóc posada, m'hi poso de debò i aquest posar-m'hi passa per trobar respostes a preguntes per fer. Què s'amaga al darrere de la boira del fum? Què s'hi amaga de mi? Quins forats tapo amb el fum del tabac? O la versió d'un amic encara fumador però aspirant a ex-fumador, quins forats empleno?
Tapar o emplenar (malgrat tot vagi de forats) no és el mateix, perquè els matisos són importants i el poder de les paraules també. Allò que diem, allò què ens diem. Les paraules que escollim per expressar són cabdals perquè projecten, insinuen i perfilen paisatges emocionals.
Just feia res que havia deixat els cigarrets i la poca gent que ho sabia s'interessava sincerament per com ho portava i la meva resposta (amb intenció de robar un somriure i treure ferro) era:
- Encara no sóc feliç
I no em sentia gens feliç i sí enrabiada, trista i desconcertada. Deixar de ser un addicte no és fàcil i es mereix un dol com cal. Temps i paciència, com tot el que deixem enrere.
No deia cap mentida, però tampoc tota la veritat. No em sentia feliç, cert, però físicament em trobava molt millor. El cos en general i en particular el sistema respiratori es va activar, la gola que sempre estava inflamada es va desinflamar, la pell de la cara va millorar el seu aspecte i tot en pocs dies. Tenia més energia. Tot va guanyar en nitidesa fins i tot jo mateixa (paraules d'un vell amic). Després vaig adonar-me'n de més coses.
Les emocions conviuen tot i ser oposades, extremes, a vegades aquest antagonisme força a cercar l'equilibri.
El comentari d'algú que m'estima referent a aquest 'encara no sóc feliç' em convida a reflexionar i a prendre consciència del rerefons de les meves paraules, 'encara no'. Donar la volta. Focalitzar en el ja aconseguit i cercar una resposta menys esbiaixada.
Segona versió de resposta:
- Estic contenta d'haver deixat el tabac, tot i que encara m'ho passo malament.
I des d'aquell moment la situació dóna un tomb i aquest estic contenta (que em repetia sovint si convenia i convenia molt) va ser el desllorigador i el paisatge emocional va ser un altre, clau per seguir transitant pel procés d'alliberació, un transitar metafòric i literal.
Les primeres setmanes. Caminar és amb l'únic que trobo un cert assossec foragitant a estones la maleïda ansietat que es mostra amb tota l'esplendor després d'aixecar el tel cobridor de forats. La poso a to fent milers de passos per carrers, avingudes i camins i així descobreixo una altra ciutat, millor dit, diferents ciutats dins la mateixa i jo mutant a exploradora dia sí, dia també.
És com una follia momentània. Caminar i respirar. El cap camina més que els peus i els pensaments van d’un costat a l’altre. Salten, s'entrebanquen, s’amaguen, corren i jo els deixo caure a terra com flocs de cabells tallats i jo que camino i esbufego, però és un esbufegar bo d’exercici aeròbic, com diu el meu naturòpata – has de moure l’energia de la zona de les lumbars, està estancada – i jo camino per moure l’energia i per fugir.
Després d'aquesta primera etapa, perquè ara estic en un altre moment del procés (per sort) segueixo caminant per plaer i m'esplaio amb aquesta sensació de llibertat. Caminar. Meditar. El meu cos com un engranatge una mica rovellat es va ajustant en les primeres desenes de passes. Unes desenes de passes més tard ajusto els pensaments díscols que creuen que poden acampar com els dóna la gana i arribat aquest moment és quan les passes harmonitzen amb la respiració i aquesta sincronia esdevé un mantra que ressona de dins a fora. El cos es deixa anar i jo també. Camino per carrers i avingudes, al costat del riu i a prop de les muntanyes. Em sento compacte per dins i lleugera alhora. Traces dibuixades de nord a sur, d'est a oest pel plànol de la ciutat que hores d'ara ja formen un gran dibuix abstracte.
El món subterrani dels humans
Hi ha dues freqüències de vida, la visible i l'altra, la subterrània. La visible és la que veiem quan ens observem uns als altres en els quefers quotidians, i l'altra és invisible a la vista, és la vida que succeeix en el mon subterrani on els humans ens submergim a estones o temporades mentre fem veure que vivim una vida normal.
Aquest submón, poso ‘sub’ perquè el visualitzo a sota del que es veu, és allà on es desencadenen les batalles i contradiccions, les catarsis i els dols. És allà on m'he instal·lat aquestes primeres setmanes de la meva vida acabada d'encetar sense ser-ne del tot conscient. És allà on l'ansietat m'ha desterrat momentàniament.
Ansietat. Definició: un forat permanent com de gana no satisfeta, un forat de no sé què exactament però que havia de ser omplert imperiosament. A banda de propulsar-me cada dia a patejar el carrer m'empeny a trobar coses per sadollar la fam i ... Oh! Des de llavors m'he fet cercadora de bocins de felicitat. En aquell moment des de la necessitat, ara des de la serenor i el plaer.
Bocins ... Mossegar un bocí de felicitat, literal, mossegar una presa de xocolata Lindt 90 per cent de cacau. Sorprendre'm cada vegada que obro la cremallera de la tenda i miro el meu mar, de mil tonalitats de blaus i grisos i blancs i blaus marí i negres. Sentir una mena de comunió entre la mare naturalesa quan menjo fruits de la terra: un enciam acabat de collir, un tomàquet Cor de bou, sucós i espatarrantment vermell o quan passejo per un camí flanquejat d'oliveres centenàries ...
Ja fa quatre mesos que vaig deixar de fumar i m'agrado més, m'agrado molt, molt més.
Text i imatge: Anna Carretero
‘El follet del bosc’ és una mirada. També és un lloc des d’on endreço el que la vida em provoca per després explicar històries. M’agrada construir ponts de paraules per expressar i fluir i més encara, compartir. Serà un plaer fer-ho amb vosaltres.
Anna Carretero
Coordinadora d’activitats a l’Ateneu Igualadí i escriptora debutant l’any 2015 amb el llibre ‘En una altra vida vull portar talons’ (autoedició). Amb ‘El follet del bosc’, Anna Carretero enceta enceta una nova col.laboració al ‘volsllegir.cat’ amb les seves històries, relats, mirades, opinions…
Article/post 1532 – Vols llegir? – volsllegir.cat
